Extensió. L'extensió de so real és del La 4 fins al Mi 6, utilitzant-se en algunes ocasions el Fa# 5, sempre preparat, lligat i en progressió de graus conjunts.

Lectura y escriptura musical. La música tira per a dolçaina sempre s'escriu en clau de sol. El nostre instrument és conegut per Dolçaina en Sol, i això vol dir que és un instrument transpositor que lleig la seua música en Sol. Les partitures escrites correctament per a la dolçaina estan transportades per un instrument en Sol, així, la nota més greu és el Re. Si es volen conèixer les notes reals (en Do) en una partitura per a dolçaina, és necessari transportar una quinta justa ascendent.
Per tant, si no especifica el contrari, en els següents apartats, quan es detallen noms de notes i/o tonalitats es refereixen a les pròpies de la dolçaina( en Sol) i no a les notes reals (en Do).

Acústica. El so de la dolçaina és penetrant i molt potent. Fins fa molt pocs anys, la seua activitat s'ha desenrotllat exclusivament a els carrers i a les places de pobles i ciutats, i ha sigut el protagonista en les grans concentracions de públic en les festes i costums de les nostres comarques. Per este motiu, és lògic que en la seua contínua evolució s'haja valorat i desenrotllat la seua potència sonora. Com que utilitza una canya doble i el tub cònic, el so de la dolçaina pot assemblar-se al de l'oboé o la chirimita, però amb clares diferències. A pesar que la dolçaina produeix sons en una tessitura aguda, té una gran personalitat tímbrica a causa dóna la riquesa d'harmònics, És per això que en certes condicions d'audició pot assemblar-se a un saxofon soprano.
El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions sobre 8 forats (7 davant i un darrere), i en canvis de pressió d'aire i embocadura.

Registre. L'àmbit acústic de la dolçaina es divideix en dos registres que tenen la seua diferència en el timbre i la manera en què es produeixen.
Registre Mig. El so és natural, és el més descansat i relaxat dels dos. Componen la primera octava, el Re greu (La 5 real). La seua afinació és relativament senzilla.
Registre Agut. Són els primers harmònics de les notes naturals que es produeixen per un augment de la pressió de la columna d'aire. La seua afinació és molt complexa i la seua execució és difícil i cansada. Mantenir este registre durant un cert període de temps és relativament pesat i la seua execució pot convertir-se en impossible. Es compon de la segona octava, del Mi agut (SI 5 real) al La agut (Mi 5 real).

Alteracions. A pesar que la dolçaina és un instrument que no està concebut per a produir cromatismes, en l'actualitat pot aconseguir la seua execució, però només una tàctica molt complexa i difícil i amb clars canvis timbrics i de volum.
Les alteracions amb un so clar i potent són. DO# i Re# de la primera octava.
Amb un so més fosc, amb major dificultat, i amb una gran disminució de potència sonora són: Fa natural, Si b i La b.
Amb màxima dificultat i amb una afinació per harmònics són: Si b i La b.

Tonalitats. Les tonalitats més utilitzada són: Sol M, Re M i Mi m ja que el Fa# es produeix de manera natural, i el Do# igual que el Re# són alteracions relativament senzilles.
De certa dificultat tenim el Do M, ja que el Fa natural no es produeix de manera natural i dins de l’escala natural de la dolçaina està considerada com una alteració. Per una altra banda no hi ha la tònica inferior.
Difícils: Si m, Sol m i La m.
Molt difícils: Mi M, Re m, Fa# m, Do# m, Fa M, La b M, Do m i Si b M.
De màxima dificultat son les restants tonalitats.

Dinàmica. Com ja s'ha dit anteriorment, el so de la dolçaina té una gran potència sonora, això implica que tocar fort és normal, i tocar més fort és impossible.
Amb les noves tècniques d'interpretació actuals, es poden aconseguir efectes de dinàmica, però això sí, perdent timbre.

Resistència. La dolçaina és un instrument en el qual el cansament físic i psicològic de l'intèrpret apareix molt prompte. Per ser un instrument curt ofereix molta resistència a l'aire i exigeix per al seu ús una gran quantitat d'este.
La canya que s'utilitza és una de les més grans i més dures de la família dels oboés i fa falta fer una gran pressió sobre ella per a poder manipular el so.